Al nucli de Montmagastre, dins el municipi d’Artesa de Segre (la Noguera), s’alcen les restes de l’església de Sant Miquel, un edifici carregat d’història però condemnat avui a un estat de degradació alarmant. Així ho ha denunciat a X l’usuari Àngel Font. «Si són catalanistes, independentistes i no sé quantes coses més com és que tenim la meitat del patrimoni català així?», s’ha lamentat Font. Tot plegat en referència al fet que, al seu entendre, els partits anomenats independentistes no facin res per preservar el patrimoni arquitectònic català. Font ha adjuntat diverses fotografies a la seva publicació en les quals es pot veure clarament l’estat greu de deteriorament de l’edifici. Aquest temple, vinculat a l’antic castell de Montmagastre, és un dels testimonis més eloqüents del passat medieval de la nostra terra, però també un exemple flagrant de deixadesa patrimonial.
Un escenari clau de la història medieval
La importància del lloc es remunta almenys a inicis del segle XI, quan el castell de Montmagastre va ser punt de reunió de la cèlebre expedició militar encapçalada pel comte Ramon Borrell cap a Còrdova l’any 1010, una aventura medieval magistralment narrada en la novel·la L’any dels francs, d’Albert Villaró. Aquella empresa, que aplegà nobles, bisbes i tropes de diversos comtats catalans, converteix l’indret en un escenari destacat de la història medieval catalana. Un lloc de meòria importantíssim de la nostra Nació que cau a trossos.
Tot i que l’església actual no correspon exactament a l’edifici preromànic d’aquell moment, el lloc conserva la càrrega simbòlica d’aquelles reunions prèvies a la campanya. Segles després, s’hi aixecaria el temple que avui encara es pot contemplar, parcialment dempeus.
Un edifici complex i singular
Sant Miquel de Montmagastre no és una església qualsevol. La seva estructura revela diverses fases constructives que la fan especialment interessant des del punt de vista arquitectònic.
D’una banda, conserva una part romànica —amb absis i un tram de nau cobert amb lloses de pedra—, mentre que la resta correspon a ampliacions posteriors, probablement d’època renaixentista. Aquesta combinació es tradueix en elements singulars: voltes diferenciades entre la part antiga i la més moderna; un campanar integrat a la nau; restes d’un cor de fusta i una trona; una cripta inclinada sota el presbiteri; i construccions annexes de dues plantes comunicades amb l’església.
Aquest conjunt evidencia una evolució arquitectònica poc habitual i un potencial patrimonial notable.
Un patrimoni en ruïna
Malgrat el seu valor històric i arquitectònic, l’estat actual de l’església és, segons diverses veus, “una autèntica vergonya”. L’edifici es troba completament abandonat, sense tasques de neteja, consolidació ni estudis arqueològics.
La manca d’intervenció institucional ha provocat un deteriorament progressiu: estructures malmeses, espais enrunats i restes arqueològiques exposades al saqueig. Lluny de ser un petit edifici rural sense rellevància, es tracta d’un temple “imponent” amb un potencial patrimonial que, segons els experts, no s’està aprofitant.
La situació és encara més preocupant si es té en compte que el conjunt forma part d’un enclavament històric de primer ordre, vinculat a un castell del qual avui gairebé no en queden restes.
Crida a la preservació
El cas de Sant Miquel de Montmagastre posa de manifest la fragilitat del patrimoni medieval en zones rurals i la necessitat urgent d’actuacions de conservació. Sense intervenció, el pas del temps amenaça amb fer desaparèixer definitivament un testimoni clau de la història de Catalunya.
El que avui és una ruïna podria esdevenir, amb una mínima inversió i estudi rigorós, un espai de gran valor cultural i turístic. Però, de moment, l’església continua esperant —entre pedres que cauen i murs que s’esquerden— que algú decideixi salvar-la abans no sigui massa tard.
Fa poc vam informar de com l’escriptor Antoni Gelonch i la divulgadora del patrimoni arquitectònic vinculat a la masia, Marta Lloret, declaraven a X de la necessitat d’establir una institució, al nostre país, semblant al National Trust britànic, que vetlli pel patrimoni arquitectònic i natural nacional, en especial per aquelles construccions que configuren la nostra identitat nacional i tenen una simbologia i un valor identitari i històric més gran.
