El 15 de març de 1311 es va lliurar una de les batalles més sorprenents de l’edat mitjana europea: la batalla d’Almirós, coneguda sovint com la batalla del riu Cefís. En aquell enfrontament, la Companyia Catalana d’Orient, formada majoritàriament per almogàvers catalans i aragonesos, va derrotar de manera contundent la cavalleria feudal franca del ducat d’Atenes. Aquella victòria va obrir una etapa en què governants catalans dominarien bona part de Grècia durant dècades.
Els antecedents: els almogàvers a l’Orient
Els protagonistes d’aquesta història eren els almogàvers, guerrers d’infanteria lleugera originaris sobretot dels territoris catalans i aragonesos. Havien adquirit una gran reputació militar durant la guerra de les Vespres Sicilianes, en què la Corona catalanoaragonesa es va enfrontar a la dinastia angevina pel control de Sicília.
Un cop acabada la guerra, molts d’aquests combatents es van trobar sense ocupació. El seu líder, Roger de Flor, va organitzar-los en una gran companyia mercenària: la Companyia Catalana d’Orient. L’any 1303 van ser contractats per l’emperador bizantí Andrònic II Paleòleg per lluitar contra els turcs a Anatòlia.
Les campanyes dels almogàvers van ser extraordinàriament eficaces, però la seva força i independència també despertaven recels. El 1305, Roger de Flor va ser assassinat a Adrianòpolis per ordre del príncep bizantí Miquel. Aquell fet va desencadenar la famosa “venjança catalana”, una campanya devastadora contra territoris bizantins en represàlia per la traïció.
De mercenaris a poder independent
Després d’anys de combats i moviments per Grècia, la Companyia Catalana va acabar establint-se a la regió. En aquell moment, el territori estava fragmentat entre diversos senyors feudals occidentals, hereus de la Quarta Croada, que havia creat diversos estats llatins a Grècia.
Un dels més importants era el Ducat d’Atenes, governat el 1311 per Gualter V de Brienne. Inicialment, el duc va contractar els catalans per combatre rivals a la regió. Però quan la guerra va acabar, Brienne es va negar a pagar-los tot el que havia promès i va intentar expulsar-los, fet que va portar inevitablement a la guerra.
La batalla del riu Cefís
La batalla es va lliurar a la plana de Beòcia, en una zona propera al riu Cefís i als aiguamolls que l’envoltaven. L’escenari va ser cercat amb astúcia per part dels catalans: el terreny, amb zones pantanoses i camps humits, tindria un paper decisiu en el desenllaç.
L’exèrcit de Gualter V de Brienne era típic de la guerra feudal occidental. Estava format per diversos centenars de cavallers pesants, nobles francesos, borgonyons i italians, acompanyats de sergents muntats i infanteria auxiliar. En total, probablement superaven en nombre els catalans i, sobretot, comptaven amb el que en aquell moment era considerat la força militar més poderosa d’Europa: la cavalleria cuirassada.
En canvi, la Companyia Catalana d’Orient estava formada principalment per almogàvers, soldats d’infanteria lleugera armats amb llances curtes, ganivets i dards. Aquests guerrers estaven acostumats a combats ràpids, a terrenys difícils i a enfrontar-se a enemics molt superiors en equipament. També comptaven amb un petit contingent de cavalleria i aliats grecs i turcs.
Segons diverses cròniques medievales, els catalans van prendre una decisió estratègica clau abans del combat: van preparar el terreny per neutralitzar la cavalleria enemiga. Es van situar en una zona amb camps humits i pantanosos, i probablement van reforçar aquests obstacles obrint canals o desviant aigua per fer encara més fangosa la plana. Els almogàvers sabien que, en terreny ferm, una càrrega massiva de cavalleria podia trencar fàcilment la seva línia. Però si els cavalls quedaven atrapats o perdien velocitat, la situació canviava completament.
L’inici del combat
Quan els exèrcits es van trobar, Gualter de Brienne va ordenar l’atac frontal. Confiança i orgull cavalleresc pesaven molt en la mentalitat militar de l’època: els cavallers esperaven trencar les files enemigues amb una sola càrrega devastadora. La cavalleria va avançar cap a les línies catalanes.
Però quan els cavalls van entrar a la zona humida, el terreny va començar a trair-los. El fang i l’aigua van reduir la velocitat de la càrrega, van desordenar les files i van provocar caigudes. Molts cavallers, carregats amb armadura pesada, es van trobar immobilitzats o amb dificultats per maniobrar.
Va ser en aquell moment quan la Companyia Catalana va llançar el seu contraatac. Els almogàvers, acostumats a combatre a peu i amb gran mobilitat, es van abatre sobre els cavallers atrapats. Armats amb llances curtes i dards, atacaven els cavalls, buscaven les juntures de les armadures i combatien a molt poca distància.
La cavalleria feudal, dissenyada per combatre en moviment, va perdre el seu principal avantatge. Molts cavallers van ser desmuntats i, un cop a terra, amb armadures que els pesaven molt i no els deixaven maniobrar fàcilment, quedaven en una posició molt vulnerable davant la infanteria lleugera. La batalla es va convertir ràpidament en una matança.
Enmig del combat va morir Gualter V Brienne, juntament amb gran part de la noblesa que l’acompanyava. La pèrdua del comandament i el desastre de la cavalleria van provocar el col·lapse complet de l’exèrcit feudal. Les cròniques assenyalen que gairebé tota l’aristocràcia del ducat d’Atenes va caure en aquella batalla. Els supervivents van fugir o van ser capturats.
El resultat va ser una victòria absoluta de la Companyia Catalana.
El domini català a Atenes
Després de la victòria, la Companyia Catalana es va apoderar del ducat. En lloc de crear un estat independent, van reconèixer la sobirania del rei Frederic de Sicília, monarca de la dinastia catalana.
A partir d’aquell moment, el ducat d’Atenes va ser governat per representants catalans i s’hi va introduir, la llengua, el dret i l’administració de tradició catalana, incloent-hi els Usatges de Barcelona. Durant bona part del segle XIV, el català es va utilitzar en documents oficials i administratius del territori. Tot plegat amb centenars de colons catalans que s’instal·laren a les principals ciutats dels ducats: Cetines (Atenes), Estives (Tebes) i Livàdia.
Aquest domini català sobre Atenes i Neopàtria es mantindria fins a finals del segle XIV. Així es cloïa una dominació del nostre poble en terres hel·lèniques. A la riba del riu Cefís, el 1311, la història de la Mediterrània va prendre un rumb inesperat amb el crit de guerra dels almogàvers, els guerrers catalans transplantats a Grècia: «Desperta ferro!».
