Abans d’ahir diumenge a la nit, TV3 va emetre un interessant reportatge sobre el present i el futur de les masies en el marc del programa 30 minuts. Amb el títol “Masies, un llegat que s’ensorra”, el documental va oferir una mirada profunda i amarga sobre la situació de milers de masies catalanes que, pedra a pedra, van caient en l’oblit i en la ruïna. Més enllà de l’arquitectura, el reportatge planteja una pregunta de fons: què passa amb el país quan s’ensorra la memòria del seu passat rural?
El 30 minuts, amb aquest reportatge, va retratar una realitat que s’estén silenciosament arreu del territori: la desaparició d’un patrimoni que durant segles va ser el cor econòmic, social i emocional de Catalunya.
Un dels casos més simbòlics és el Mas d’en Xup, a l’Espluga de Francolí. Declarat Bé Cultural d’Interès Local, avui és només un esquelet de pedra envoltat de males herbes. Allà, on abans hi havia vida, bestiar i collites, ara només hi ressona el vent. Els propietaris expliquen que els costos per rehabilitar-lo són inassumibles i que les ajudes públiques, tot i existir, arriben tard i són del tot insuficients.
El reportatge desplegava un mapa d’absències. A la Catalunya interior, moltes masies que van sobreviure guerres i dictadures s’enfronten ara a un enemic més temible: la indiferència. La crisi del camp, la desaparició de la figura de l’hereu i l’expansió dels polígons industrials han convertit les antigues cases pairals en illes solitàries atrapades entre carreteres i autopistes. A Castellbisbal, per exemple, la pubilla de Can Pedrerol de Baix explicava com el seu mas, ara envoltat de naus logístiques, ha quedat literalment “ofegat pel ciment”.
Però no tot és decadència. El 30 minuts també va donar espai a la resistència a un model econòmic i urbanístic que ha fet desaparèixer moltes masies. Al Solsonès, la casa de Matamargó continua viva gràcies a l’esforç d’una família que ha sabut reinventar-se: fan visites guiades, gestionen el bosc, cultiven la terra i ofereixen allotjament rural. És un model que demostra que el llegat pot tenir futur, sempre que s’hi posi imaginació i voluntat.
D’altra banda, també va aparèixer al reportatge Marta Lloret, la reconeguda «Caçadora de Masies», que s’ha fet famosa a les xarxes mostrant el patrimoni relacionat amb les masies de Catalunya, que va presentar el seu projecte de la Fundació Mas i Terra, una iniciativa que té com a objectiu, d’una banda, la recuperació del patrimoni històric i arquitectònic de les masies catalanes i de l’altra aconseguir que tots aquells catalans disposats a viure en masies fins ara deshabitades ho puguin assolir.
«Masies, un llegat que s’ensorra» va acabar amb una imatge que resumí tot el que s’hi havia explicat: un sostre de teules antigues que s’enfonsa lentament sota la pluja. No cal cap veu en off per entendre el missatge: si no s’actua aviat, una part essencial del país —la que va aixecar parets, va treballar la terra i va donar nom als pobles— pot desaparèixer per sempre.
El reportatge no només va documentar la ruïna de les masies, sinó que va aconseguir convertir-la en un crit d’alerta. Un recordatori que, potser, salvar una masia no és només salvar quatre pedres, sinó mantenir viva la memòria de Catalunya.
