El 9 d’octubre de 1238 és una de les dates més glorioses de la nostra història nacional. Aquell dia, després d’un llarg setge, les tropes de Jaume I el Conqueridor hissaren l’estendard de la senyera sobre les torres de València. Amb aquest gest no només s’acabava el domini musulmà a una de les ciutats més esplendoroses d’al-Àndalus, sinó que naixia un nou reialme dins la confederació catalana, un espai que havia de formar part essencial de la nació catalana medieval.
Després de la consolidació del poder català al segle XII, amb el Casal de Barcelona com a eix vertebrador d’un projecte polític i cultural propi, el Mediterrani es convertí en el destí natural d’expansió. Les conquestes de Tortosa (1148) i Lleida (1149) havien obert el camí cap al sud, i el jove Jaume I somiava amb estendre els dominis catalans fins a nous límits.
La unitat d’armes, llengua i institucions dels catalans fou clau per a l’empresa. Fou una gesta catalana amb suport d’homes vinguts de Barcelona, Tarragona, Lleida, Vic i Mallorca, que ja havia estat conquerida uns anys abans (1229). Les tropes del rei, els cavallers i les milícies ciutadanes portaven amb orgull la creu de Sant Jordi i la senyera reial, símbols d’una identitat nacional en expansió.
La ciutat de València, rica, emmurallada i habitada per milers de sarraïns, fou assetjada durant mesos. Les cròniques del mateix Jaume I al Llibre dels Fets narren amb emoció com el rei veié, des del turó del Puig, la ciutat albirant el mar, i com va fer el vot solemne que, si Déu li concedia la victòria, aixecaria una catedral dedicada a Santa Maria.
Finalment, el 9 d’octubre de 1238, el rei moro Zayyan ibn Mardànix lliurà les claus de la ciutat al monarca català. La senyera catalana onejà sobre les torres de Serrans, i Jaume I entrà a València a cavall, sota un silenci majestuós. A partir d’aleshores la terra sarraïna seria terra catalana.
Amb la conquesta, Jaume I establí un nou reialme dins la Corona d’Aragó, però amb lleis, institucions i llengua catalanes. El Furs de València, inspirats en els costums de Barcelona i Lleida, consolidaren un model d’autogovern propi. La repoblació catalana —procedent sobretot de les comarques de ponent del Principat— convertí València en una nova terra de parla i cultura catalana, que ben aviat donaria fruits literaris i econòmics de primer ordre. València esdevingué així una nova capital del món català, una joia mediterrània que, al costat de Barcelona, Mallorca i Perpinyà, formà part d’un espai nacional compartit per llengua, dret i consciència.
La conquesta de València no fou només una empresa militar, sinó un acte de fundació nacional. Aquell 9 d’octubre simbolitza la força creadora del poble català, capaç de bastir reialmes, de portar la seva llengua més enllà del riu Sénia i de convertir la Mediterrània en la seva mar privada.
Quan avui els valencians celebren el Dia Nacional del País Valencià recorden, encara que molts no ho sàpiguen, una fita de la nostra història comuna. Fou la gesta d’un rei català, amb homes i dones catalans, que feren possible que la cultura catalana arrelés per sempre a les terres del sud.
Que el record de Jaume I el Conqueridor i dels seus companys perduri. Que la flama de la catalanitat que aquell dia encengué a València continuï viva. Perquè el 9 d’octubre de 1238 és una jornada de glòria per a tota la Nació catalana.
