L’any 1989 l’historiador Ricard Vinyes va publicar, a Edicions 62, La presència ignorada. La cultura comunista a Catalunya (1840-1931). És un text que continua mantenint el seu interès i que convida a ser rellegit, tant per la seva temàtica com per certs pressupòsits que conté i que inciten a la polèmica.
Segons l’autor ens trobem davant una presència ignorada a Catalunya -d’aquí el títol-, la representada per la «cultura comunista», i que vincula a l’existència del pensament igualitari -popular o elaborat- a Catalunya, entre unes dates molt significatives, el 1840, que seria quan apareixerien els primers indicis de socialisme utòpic, i el 1931 en què es proclama la Segona República, on al socialisme marxista, de la mà del republicanisme petit-burgès, se li obriran perspectives reals de poder, materialitzades clarament en la Guerra Civil.
És una presència que dona raó de l’existència d’un corrent (o cultura) i d’unes persones i organitzacions -les quals, sigui dit de passada, poc efectives- que vindrien a ser la punta de l’iceberg, com la demostració de l’existència d’un ampli corrent popular, el qual, però, seria inexacte definir-lo com a estrictament socialista, i encara menys com a comunista; si de cas podríem parlar d’una tradició igualitària difusa i permanent. I també arrelada a la terra i a mots valors tradicionals, cosa que no vol dir necessàriament reaccionaris. De fet, la presència ignorada (al començament, del socialisme utòpic i, després, del marxisme, tot i que no es pot parlar de comunisme fins després de la Revolució Bolxevic) a què fa referència concretament l’autor era absolutament minoritària i limitada, sent del tot abusiu atribuir-la al conjunt de les classes populars, malgrat que evidentment els interessos d’aquestes no havien de coincidir exactament amb els de certs intel·lectuals com, i encara menys, amb els de les classes dirigents. Hauria esta més just i objectiu posar al llibre un títol com El nacionalisme soterrat, la font que alimenta la cultura popular a Catalunya (1840-1931).
En el context català, l’anarquisme tenia una gran implantació cultural i organitzativa, especialment a Barcelona i altres ciutats industrials. La CNT, per exemple, va arribar a tenir centenars de milers d’afiliats durant la Segona República, mentre que els partits comunistes tenien una influència molt més reduïda fins que van guanyar poder durant la Guerra Civil, en part gràcies al suport soviètic i al paper del PSUC. Vinyes no dóna prou pes a l’anarquisme, fa un balanç desequilibrat, especialment si dóna a entendre que la cultura popular catalana estava fortament impregnada de comunisme, cosa que no era realment certa. I pel que fa a la possible influència marxista en el seu enfocament sincerament, crec que la utilització d’eines teòriques marxistes, com l’anàlisi de classes o la lluita de poder, no hauria de ser motiu per a donar una idea o interpretació esbiaixada, al contrari, hauria de servir per a mantenir l’objectivitat, sense arribar a conclusions precipitades i mancades de base que no fan més que alimentar certs mites.
No hauríem d’oblidar tampoc que el comunisme era un moviment minoritari a Catalunya durant gran part del període que cobreix l’obra analitzada, especialment en comparació amb l’anarquisme, que era el corrent dominant entre les classes populars. En no contextualitzar prou l’anarquisme i altres moviments Vinyes corre el perill que el seu relat sembli desequilibrat o abusiu.
Vinyes segueix un itinerari cronològic i divideix l’obra en tres parts, precedides d’una introducció. La primera part ens explica els antecedents, l’etapa -d’ençà del 1840- anterior a la fundació del PSOE i la UGT; la segona part s’ocupa del període que va de la fundació d’aquestes organitzacions fins a la dècada dels anys vint, i la tercera comprèn de l’inici d’aquesta dècada fins al 1931.
En la primera part es mostra com el predicament de les idees socialistes tenia -aparentment- un extens camp on poder projectar-se, atès que històricament les classes subalternes sempre han tingut una ètica pròpia de caràcter igualitari i d’origen intuïtiu, la qual es traslluïa en rondalles i relats fabulosos en què se satiritzava el poder i, fins i tot, en manifestacions lúdiques o d’esbarjo, com el Carnestoltes. Aquest desig de canvi i de crear un nou tipus de societat fou una visió igualitària en gran part pròpia dels socialistes utòpics, que a partir de principis racionalistes i igualitaris intentaren fer una explicació científica de la realitat i desemmascarar la visió d’aquesta propugnada per les forces conservadores, ensems que feien noves propostes organitzatives en el camp social.
També cal dir, però, que aquests desitjos de canvi i d’establir un nou tipus de societat no foren exclusius dels socialistes utòpics, sinó que també van ser assumits pels sectors més il·lustrats de la petita burgesia i del proletariat en un ampli moviment en el qual s’insereixen, per exemple, els Cors de Clavé o les propostes urbanístiques i higienistes d’un Ildefons Cerdà o d’un Pere Felip Monlau. Aquest ampli moviment s’expressà políticament, de manera real i concreta, a través del republicanisme federal i, més tard, si bé continuà en part lligat al republicanisme, també s’expressà a través de l’internacionalisme i l’anarquisme. De tota manera, les noves formulacions teòriques eren patrimoni d’una minoria, ja que el poble, intuïtivament, continuava vinculat a una visió tradicional de la justícia i de l’ètica, d’arrels cristianes, que li servia per blasmar els poderosos, com s’evidencià en el cas de la gran adhesió popular que rebé Mossèn Cinto quan fou perseguit.
Malgrat tot, les coses començaren a canviar -com s’explica a la segona part-, a conseqüència de la llarga predicació duta a terme per elements conscients de l’alienació social i la irracionalitat a que estava sotmès el poble, així com per la divulgació aconseguida per tot allò que representava una visió racional de la societat i del saber lligada al positivisme. Aquest mateix poble, d’una manera imperceptible, anava acceptant cada cop més els postulats racionalistes i es deslliurava de les influències reaccionàries que el volien continuar mantenint en la ignorància. D’aquí el gran èxit obtingut, tal com se’ns descriu al llibre, per barraques de fira que paraven esment a tot el que representava progrés científic, i que eren tan habituals del Paral·lel, el gran centre d’esbarjo popular, i on no hi mancaven, per exemple, espectacles, als seus teatres, de contingut social. És en aquell brou de cultiu, doncs, on es dóna per primer cop la creació d’una organització socialista específica de caire marxista. Encara que -com se’ns mostra- fou conseqüència de la fe dels seus fundadors, la confirmació, simplement, de la seva -minúscula- existència, ja que distava molt de tenir una veritable incidència en la societat.
Així arribem a la tercera part, corresponent als anys de la dècada de 1920. Aquests anys seran decisius a casa nostra. No hem d’oblidar, entre altres esdeveniments, el que representà la Revolució Russa o l’aparició de noves nacionalitats independents a Europa. Tot plegat comportà fortes conseqüències dins el moviment socialista, encara que no ens podem circumscriure únicament a les organitzacions de caire estrictament polític, sinó que és forçós parlar també d’una sèrie de personatges -de metges a ateneistes- i grups que anaren gestant un discurs propi i que es convertiria en referència inqüestionable del modern socialisme marxista.
A Catalunya no podem eludir, a més, la problemàtica de la qüestió nacional, la qual no estava assumida pel PSOE, que s’aferrava a concepcions jacobines, a diferència de la Unió Socialista de Catalunya (USC), organització socialista autòctona que d’ençà de la seva creació incorporava plantejaments nacionals catalans. D’altra banda, no hem d’oblidar que el noucentisme, com a expressió cultural eminentment burgesa, menyspreava tot un seguit de manifestacions culturals populars ben vives, pròpies de les classes populars, petita burgesia inclosa, cosa que provocà, com a reacció, un cert antinoucentisme a nivell popular, en una confusa amalgama on fins i tot organitzacions de caire petit-burgès van acabar traient rèdits de prèdiques socialistes i, també, anarquistes.
Bàsicament, el moviment cultural popular, si se’ns permet anomenar-lo així, era un moviment cultural -en sentit ampli- i de valors, on la tradició socialista marxista era un ingredient més, però no el principal. I tampoc pensem que fos un moviment “revolucionari”, no; es trobava ancorat en la cultura del pacte i era respectuós d’un cert ordre tot i que propugnava reformes socials. I de la mateixa manera que el moviment cultural popular es desvinculà dels postulats noucentistes, el surrealisme trencaria amb aquest en aquells anys; i si bé aquest nou moviment aparegué als inicis lligat al comunisme, el qual l’utilitzà com a eina demolidora contra un ordre caduc, finalment, per l’elitisme i l’exagerat individualisme dels seus integrants acabà agafant un camí propi i deslligat de la política.
En aquesta etapa els nous partits comunistes, provinents directament del leninisme, representarien un canvi radical; eren completament diferents dels socialistes tradicionals, amb unes propostes culturals i organitzatives molt més efectives. Els seus partidaris eren força decidits, malgrat ser una exigua minoria, encara que cada cop serien més, com apunta l’autor, segurament pensant en els fets de la Guerra Civil, vistos com a desencadenants d’un procés inexorable.
Com afirma clarament Vinyes, cal separar les organitzacions concretes d’un estat d’ànim sempre present, el qual és utilitzat -en el bon sentit- per una sèrie d’individus, no necessàriament lligats a cap organització determinada, que amb les seves teoritzacions incideixen sobre el poble i el seu estat de conscienciació.
El que acabem de dir enllaça amb una característica a destacar del llibre, com vindria a ser l’extensió abusiva atribuïda al terme “comunisme” i l’atribució al poble d’una mena de predisposició innata al socialisme. Així la tradició igualitària del segle XIX i principis del XX passa a ser atribuïda al socialisme marxista, i de retruc al comunisme, menyspreant no únicament els elements intuïtius de la tradició popular, sinó també elements anarquistes, racionalista-republicans, i fins i tot procedents del socialisme utòpic. Aquí cal recordar que quan aquells pioners del socialisme -abans del marxisme- feren servir el terme “comunisme” tenia un sentit etimològic diferent al que li han atribuït posteriorment.
Certament, resulta bastant sorprenent la poca referència que es fa en aquesta obra a la importantíssima cultura anarquista de finals del S. XIX i començaments del S. XX -i més quan el mateix autor reconeix que l’anarquisme bastí tot un món cultural propi i autosuficient-. La sorpresa, però, continua quan s’afirma que en el període 1936-1939 s’inicià una revolució socialista. O és que els anarquistes no van intervenir en les famoses col·lectivitzacions posteriors a l’alçament feixista? Evidentment ens sembla una interpretació molt esbiaixada i parcial del moviment igualitari i progressista popular de casa nostra, el qual si bé pot ser una referència per al socialisme marxista igualment pot ser-ho per a l’anarquisme i el republicanisme d’esquerres, atès que la seva monopolització per una sola ideologia seria clarament abusiu.
És més, resulta força evident que a casa nostra hi hagué un moviment i una cultura popular propis, diferenciats dels de les classes privilegiades, que eren, a més, les més desnacionalitzades. Per tant aquest moviment popular era en un sentit ampli «nacionalista». Sense fer esment a aquest fet no es pot entendre, si més no per la fidelitat a una terra i a uns referents històrics i idiomàtics, ni que fos per inèrcia. Així s’arriba a la conclusió que hi havia un esperit nacional latent, que havia estat covat pel poble, que en conformava la seva actuació i que no es limitava nomes als aspectes emancipatoris socials, tot i que també, però, com hem apuntat, de manera difusa i no estructurat sota cap ideologia, i menys encara la comunista, tot i haver-hi avantguardes decidides, però que no passaven d’aquí.
Tot aquest esperit popular i arrelat a la terra, malauradament amb la derrota del 1939 fou reprimit i ignorat i romangué soterrat, fins arribar a la transició, quan les seves diverses branques supervivents influenciaren els nous partits. Però això, si de cas, ja seria una altra història, digna d’una altra anàlisi.
