Manuel de Pedrolo i Molina, que va néixer a l’Aranyó (la Segarra) el 1918 i va morir a Barcelona tal dia com avui, un 26 de juny, de 1990, és una de les figures més destacades de la literatura catalana del segle XX. Amb una obra vastíssima i molt diversa, va ser novel·lista, dramaturg, poeta i traductor, però també un intel·lectual compromès amb el seu temps i amb la seva Nació, els Països Catalans. El seu pensament i la seva producció literària estigueren estretament lligats a la defensa de la llengua catalana i a l’aspiració d’independència dels Països Catalans, fins al punt que Pedrolo és considerat una veu clau de l’independentisme d’esquerra modern.
Pedrolo va començar a escriure en català en una època de gran repressió lingüística. Després de la Guerra de 1936-1939, la dictadura franquista havia prohibit l’ús públic del català, i la cultura catalana era perseguida i marginada. Davant d’això, Pedrolo va prendre una decisió radical i coherent: es va comprometre a escriure exclusivament en català i a fer de la seva obra una eina de resistència cultural. Aquesta opció no només fou ideològica sinó també pràctica: volia demostrar que la llengua catalana era vàlida per a tots els gèneres i registres literaris.
Aquesta voluntat el va portar a experimentar amb novel·les de gènere negre, ciència-ficció, erotisme o novel·la psicològica, fent servir sempre el català com a vehicle natural de creació. La seva obra més coneguda, Mecanoscrit del segon origen (1974), és una novel·la de ciència-ficció que va esdevenir un èxit massiu, però també un al·legat en defensa de la cultura catalana, amb una estructura que fa pensar en la reconstrucció d’una nova humanitat a partir de la llengua i els valors catalans.
El seu compromís polític no es limità a la cultura. Pedrolo va ser un defensor radical de la llibertat de Catalunya i, de ben aviat, es posicionà com a independentista. Membre de diversos cercles d’intel·lectuals catalanistes durant el franquisme, va donar suport públic a iniciatives com l’Assemblea de Catalunya i va signar manifestos que reclamaven l’autodeterminació del poble català.
El seu pensament polític era clar i contundent: considerava que cap autonomia concedida per l’Estat espanyol no era suficient, i defensava l’estat propi com l’única via per garantir la llibertat, la dignitat i la continuïtat de la nació catalana. En aquest sentit, sovint es mostrava crític amb part de l’esquerra catalana que acceptava un marc autonòmic espanyol com a suficient.
A la dècada dels vuitanta, ja en democràcia, Pedrolo continuà sent una veu incòmoda per al poder. Es mantenia fidel a la seva idea d’independència i denunciava la subordinació política i cultural que, segons ell, encara patia Catalunya dins l’Estat espanyol. El seu independentisme no era folclòric ni retòric: era racional, desacomplexat i profundament arrelat a una concepció de llibertat individual i col·lectiva.
Manuel de Pedrolo no només va contribuir decisivament a normalitzar la literatura catalana en tots els àmbits, sinó que també va construir una obra carregada de contingut polític, social i nacional. El seu llegat ha estat reivindicat per les noves generacions d’independentistes, que veuen en ell un referent de coherència, de compromís i de radicalitat democràtica.
L’any 2018, amb motiu del centenari del seu naixement, es va celebrar l’Any Pedrolo, que va servir per redescobrir la seva figura i posar de relleu el seu paper com a escriptor i com a pensador independentista i d’esquerres. Aquell any, molts mitjans i institucions van recuperar la seva veu, sovint silenciada o tergiversada, per mostrar-ne tota la força política i literària.
Manuel de Pedrolo va ser un escriptor lliure en un país que no ho era, i va fer de la seva ploma una arma per a la llibertat. El seu independentisme no va ser mai oportunista, sinó que va formar part d’un compromís vital, cultural i intel·lectual amb la seva Nació.
