A l’estació de Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya de Vallparadís Universitat de Terrassa (el Vallès Occidental) s’hi pot veure un mural de grans dimensions on hi ha dibuixada una dona que porta, de forma ben visible, un vel islàmic. Aquest mural no és pas una excepció. Podem observar que en molts murals, cartells i anuncis que es poden veure al nostre país la presència del vel islàmic és cada cop més abundant. Així, aquesta peça de roba que els predicadors religiosos, els imams afins als Germans Musulmans i a altres grups islàmics radicals, han obligat a portar a totes les dones musulmanes que viuen al món occidental (als països musulmans es dóna per descomptat), sembla que l’esquerra multicultural d’aquest país també l’ha normalitzada i emblanquinada, com a símbol progressista, quan es tracta d’un símbol misògin i que representa una ideologia totalitària.
El vel no és simplement una expressió de fe, sinó una imposició cultural que vol implantar la discriminació de les dones i la seva submissió envers els homes musulmans. En aquest sentit, la seva presència en espais públics és una concessió a pràctiques que oprimeixen les dones, en contrast amb els ideals catalans i occidentals d’igualtat i llibertat individual.
A més, la normalització del vel en contextos com l’escola, l’administració pública o els mitjans de comunicació pot contribuir a reforçar una identitat tancada que vulgui acabar imposant la seva hegemonia a Catalunya. La ostentació d’aquesta peça de roba no és altra cosa que la implantació d’uns costums estranys a la nostra terra, uns costums que, a més, són l’avançada de l’imposició d’un sistema político-religiós estranger totalitari i retrògrad, totalment oposat a la cultura i a les formes de vida catalanes. I la seva acceptació per part de l’esquerra nostrada, juntament amb el palestinisme antisemita tant de moda, és el primer pas per la descatalanització i islamització del nostre país.
