El Complot del Garraf és un dels episodis més destacats de la lluita armada del separatisme català contra la dictadura de Primo de Rivera i la monarquia d’Alfons XIII. Es tracta d’un intent frustrat d’atemptat planificat per membres d’Estat Català amb l’objectiu d’eliminar físicament el dictador i el monarca durant una visita oficial a Catalunya. Malgrat que no es va arribar a executar, el complot va tenir una gran repercussió i esdevingué un símbol de resistència activa contra la repressió política i cultural de l’època.
El 13 de setembre de 1923, el capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, va encapçalar un cop d’estat que va rebre immediatament el suport del rei Alfons XIII. Aquest nou règim va suspendre la Constitució, va dissoldre el Parlament i va prohibir tots els partits polítics. La dictadura, que es presentava com una “dictadura regeneracionista”, va instaurar un sistema autoritari i centralista.
Catalunya, que havia viscut un cert desenvolupament autonòmic amb la Mancomunitat de Catalunya, va ser especialment colpejada pel nou règim. La repressió de la llengua i la cultura catalanes, la supressió de l’autogovern i la persecució del moviment catalanista van radicalitzar una part del nacionalisme català, que va considerar que només a través de l’acció directa es podria combatre la dictadura i avançar cap a la llibertat nacional.
En aquest clima de repressió, el 1922 s’havia fundat el partit Estat Català, sota el lideratge de l’exdiputat Francesc Macià. La nova formació tenia com a objectiu la creació d’un estat català independent, mitjançant l’acció revolucionària, si calia. El partit no dubtà a organitzar accions clandestines, propaganda antimonàrquica i antiespanyola, i a establir contactes amb l’exili català i els cercles insurreccionals a l’interior.
Un sector radical del partit, especialment actiu a Barcelona, va decidir preparar un atemptat contra el rei i el dictador com a resposta a la repressió i com a acte simbòlic d’alliberament nacional. Així va néixer el que s’ha anomenat el Complot del Garraf.
Tanmateix la primera acció pensada pels revolucionaris d’Estat Català fou llançar una bomba al cotxe del rei al seu pas per la plaça de Catalunya de Barcelona, però aquesta acció va quedar frustrada. Això activà un pla alternatiu, que era posar una bomba a la via del ferrocarril al seu pas per Garraf, entre Sitges i Castelldefels, i fer-la esclatar quan hi passés el tren amb el rei d’Espanya, Alfons XIII.
El pla consistia a col·locar una càrrega explosiva a la sortida del túnel, de manera que el comboi reial explotés al seu pas. Per fer-ho, els membres de la conspiració van aconseguir explosius i es van distribuir les tasques: des del transport i manipulació dels artefactes fins a la vigilància i l’execució.
Entre els implicats destacaven: Jaume Compte, dirigent obrer i activista nacionalista radical; Miquel Peiró i Víctor Colomer, organitzadors logístics de l’acció; així com també Abelard Tona, Marcel·lí Perelló, Miquel Badia, Jaume Miravitlles i Emili Granier Barrera. Altres noms com Ventura Gassol, Ramon Xammar i Daniel Cardona, també apareixen vinculats, directament o indirectament, en el complot.
No obstant això, la policia havia infiltrat informadors dins del moviment i seguia de prop les activitats d’Estat Català. Dies abans que es pogués executar l’atemptat, els conspiradors van ser delatats, i la policia va intervenir per desarticular el pla. Els implicats van ser detinguts en diversos punts del territori. En total, una trentena de persones van ser arrestades i acusades de conspiració i tinença il·legal d’explosius. El procés judicial va ser sever i carregat d’intencionalitat política. Els acusats van denunciar tortures i maltractaments durant els interrogatoris.
El règim va aprofitar el complot frustrat per justificar una nova onada repressiva contra el catalanisme i per reforçar el discurs oficial contra el “separatisme”, associant-lo a actes terroristes i traïdors. Alguns dels detinguts van ser condemnats a penes de presó llargues, mentre d’altres van aconseguir exiliar-se o rebre l’amnistia amb el pas dels anys. Aquestes condemnes, però, no van aturar Estat Català que, amb Francesc Macià a l’exili, va començar a organitzar nous plans d’insurrecció.
Tot i el fracàs del complot del Garraf, Francesc Macià i Estat Català van guanyar notorietat. Macià, que no va ser detingut, es va convertir en el referent internacional del catalanisme radical. L’any següent, el 1926, organitzà el Complot de Prats de Molló, un intent de penetració armada a la Catalunya sota ocupació espanyola des del Vallespir sota ocupació francesa, amb voluntaris catalans. Aquest segon intent també va fracassar, però va donar projecció internacional a la causa catalana. Macià esdevingué una figura coneguda a Europa i Amèrica Llatina com a defensor de Catalunya.
El Complot del Garraf representa un punt d’inflexió en la història del moviment independentista català. Va ser el primer intent seriós de passar de la resistència política a l’acció armada contra el règim espanyol. Si bé el pla no va reeixir, va mostrar el nivell d’organització i determinació d’un sector del nacionalisme radicalitzat davant la repressió de la dictadura de Primo de Rivera.
