El 31 de maig de 1550 el municipi de Pollença, situat al nord de l’illa de Mallorca, fou escenari d’un dramàtic enfrontament entre els habitants d’aquesta població i els corsaris otomans, en un episodi que quedaria gravat per sempre en la memòria col·lectiva del poble mallorquí. Aquest atac, conegut com «El dia de la desgràcia», representa un moment clau dins el context de les incursions marítimes que afectaren les costes de Mallorca durant el segle XVI.
Al segle XVI, l’Imperi Otomà, en ple apogeu sota el sultà Solimà el Magnífic, expandia la seva influència per la Mediterrània. Els corsaris, al servei de l’imperi o actuant pel seu compte, realitzaven atacs constants contra les poblacions cristianes costaneres. Un dels líders més temuts d’aquestes incursions fou Dragut (Turgut Reis), un famós almirall i corsari otomà que aterrí Mallorca i les costes del Principat de Catalunya i el Regne de València diverses vegades. Les Illes Balears, estratègicament situades, eren un objectiu atractiu per aquestes expedicions. Les costes mallorquines, relativament indefenses en molts punts, eren especialment vulnerables als desembarcaments pirates.
La matinada del 31 de maig de 1550, una esquadra de naus otomanes comandada per Dragut i en la qual hi havia uns quants renegats mallorquins (un dels quals Bartomeu Bisanyes) que van guiar els invasors desembarcà a la badia de Pollença. Els atacants, uns 1.500 homes ben organitzats i armats, s’endinsaren ràpidament cap a la vila, disposats a saquejar-la, capturar habitants i robar provisions i béns.
Tanmateix, la resistència pollencina no es feu esperar. Els habitants, avisats del perill imminent, s’organitzaren ràpidament sota el comandament de Joan Mas, que esdevingué l’heroi local. Armat només amb una creu i un crit de fe —“Mare de Déu dels Àngels, assistiu-nos!”—, Mas aconseguí mobilitzar la població per fer front als assaltants.
La defensa es concentrà als carrers estrets de la vila, dificultant el moviment dels pirates. Després d’un combat intens i desigual, els pollencins aconseguiren foragitar els atacants. Si bé es produïren saqueigs i víctimes, la resistència evità una destrucció major i l’assoliment total dels objectius dels pirates. En total van morir una cinquantena de pollencins i 132 van ser fets captius pels corsaris. Per la banda turca van ser morts uns quaranta assaltants.
El saqueig de Pollença no només demostrà la valentia de la població local, sinó que també marcà un precedent en l’organització de la defensa civil a les Illes Balears. D’aleshores ençà s’intensificà la construcció de torres de vigilància costaneres i es reforçaren les milícies locals.
Avui, cada 2 d’agost, Pollença recorda aquests fets amb una celebració popular coneguda com «La Patrona», on es recrea la lluita entre moros i cristians. L’acte central, emocionant i simbòlic, rememora la defensa heroica de 1550 i manté viva la memòria col·lectiva d’un poble que lluità per la seva llibertat i supervivència.
