El 16 de gener de 1641 la Junta General de Braços del Principat de Catalunya, en el context de la Guerra dels Segadors, que enfrontava, d’una banda, la Generalitat i la monarquia francesa amb la monarquia hispànica de l’altra, es desvinculà formalment d’aquesta darrera, tot exercint un acte de sobirania que significà la independència del Principat de Catalunya, de Salses a Amposta i de Fraga a Cadaqués.
Aquesta república catalana o estat català desvinculat del rei d’Espanya, Felip IV, monarca el qual guerrejava contra Catalunya feia mesos, d’ençà del començament de la Guerra dels Segadors, va ser proposada pel president Pau Claris, i suggerida pel ministre francès Richelieu. Aquell 16 de gener de 1641 l’exèrcit castellà era molt a la vora de Barcelona i l’amenaça de tornar a caure sota les urpes de les tropes castellanes que feia anys que cometien tota mena de crims a Catalunya en la guerra de la monarquia hispànica contra França era molt real.
Tanmateix, ja d’ençà del 10 de setembre de 1640 que la Junta General de Braços s’havia desvinculat del monarca castellà, que Catalunya era, de facto, un estat sobirà, independent de la monarquia hispànica. Així, la Generalitat reclutava tropes per defensar la terra en virtut de l’usatge Princeps Namque, que permetia allistar tropes catalanes sempre que fos per defensar la Nació. Altres mesures que aplicà la Generalitat independent foren encunyar moneda, recaptar impostos i administrar la justícia en el país.
Uns dies més tard, el 23 de gener, després que el gegantí exèrcit castellà que havia envaït Catalunya travessés les línies defensives del riu Llobregat, amenaçant directament Barcelona, la Junta General de Braços, amb l’objectiu de protegir el país d’aquest perill, oferí al monarca francès la sobirania del país, la qual fou acceptada per Lluís XIII, tot i que no va començar a exercir aquesta sobirania fins el 30 de desembre d’aquell mateix 1641, allargant gairebé tot un any aquella república catalana. La república de Pau Claris figurà fins i tot en els mapes que es van publicar a Europa aquells anys, com el del cartògraf holandès Jan Blaeu, en el qual es veuen clarament les fronteres d’aquell Principat de Catalunya independent amb els comtats del nord (l’actualment anomenada Catalunya del Nord) i bona part de la Franja de Ponent inclosos.
Uns dies després d’aquell històric 16 de gener, el 26 de gener, les tropes catalanes i franceses van infligir una derrota majúscula a l’exèrcit castellà del marquès de Los Vélez en la ja mítica batalla de Montjuïc, una victòria militar catalana que incomprensiblement (o no) no ha estat mai celebrada i commemorada per la Generalitat autònomica, en cap moment d’aquests darrers 45 anys.
Malauradament, un mes després d’aquella espectacular victòria catalana, el 27 de febrer, el canonge i president Pau Claris fou assassinat, víctima d’un enverinament perpetrat per agents castellans.
La república catalana de 1641 és un gegantí exemple històric de la lluita del nostre poble per alliberar-se del jou dels castellans i per tornar a esdevenir un estat independent com en els temps reculats dels nostres comtes-reis que senyorejaren bona part de la península ibèrica i de la Mediterrània. Tant de bo que una nova fornada de polítics catalans valents i amb sentit d’estat s’imbueixin de l’esperit de Pau Claris i de tots aquells patriotes de la nostra Història que han lluitat per la llibertat de la nostra pàtria.
